Notícies

Octavi Ruiz: “Com a director has de ser creatiu, encara que et porti a assumir més riscos”

Entrevista al director jubilat, després de 39 anys, de la banda la Lira Ampostina

Àlvar Andrés – Periodista i realitzador audiovisual

Després de quasi 40 anys com a director de la Societat Musical la Lira Ampostina, per a Octavi Ruiz la seva jubilació suposa una acumulació d’emocions i de records que van més enllà del pla professional. Durant la conversa retorna amb nitidesa la imatge del nen que anava amb el seu avi, Agustí Ruiz, un dels fundadors de la Lira Ampostina, als certàmens de València a admirar el so d’aquelles bandes, quan ni tan sols sospitava que algun dia podria esdevenir director i aconseguir que la Lira Ampostina actués a València (al Palau de la Música, el 2004) o guanyés un primer premi al prestigiós Certamen de Bandes Vila d’Altea el 2007, entre moltes altres fites.

La seva trajectòria ha estat decisiva per aconseguir dotar a la banda d’una sonoritat simfònica, per a la qual cosa des dels seus inicis com a director de la formació i director de l’escola vinculada va innovar amb algunes dinàmiques educatives, projectant una escola més professionalitzada, probablement el projecte del qual se sent més orgullós. Un camí que ha portat que la Lira Ampostina hagi rebut la concessió de centre de grau professional de música, esdevenint l’únic conservatori privat de la demarcació de Tarragona, uns estudis professionals que s’afegeixen a l’oferta d’escola de música. A Octavi Ruiz no només el fa especial que s’hagi pogut realitzar personalment i professionalment –al capdavall aquest és un concepte excessivament gastat–, sinó la seva capacitat per compartir les il·lusions amb generacions i generacions de músics que han viscut amb entusiasme cada assaig, cada concert i cada nova proposta musical.

Com t’agradaria ser recordat després de 39 anys com a director a la Lira, una entitat nascuda el 1916?

Quan vaig començar tenia dubtes, ja que era de la casa: havia nascut com a músic a la Lira Ampostina, i pensava que ho tindria més difícil que una persona que vingués de fora. Ara puc dir que les coses m’han anat molt bé a casa, treballant per la gent que estimo i per la societat que sempre he admirat: la Lira Ampostina.

Quin va ser el camí fins que un dia et trobes amb la batuta de director de la Lira?

Abans de la Lira, vaig dirigir dos anys, del 1979 fins a l’agost del 1981, la Banda Municipal de Tortosa, que aleshores era més petita, i em va ajudar a organitzar-me i començar a experimentar. Tot seguit ja vaig entrar com a director de la banda i director de l’escola de la Lira Ampostina. Al meu cap no hi havia hagut el projecte de ser músic, jo vaig començar en la música, a la Lira, com a afició, venia d’una família de músics, el meu avi va ser un dels fundadors de la societat, i el meu pare també era músic, trombó solista. Vaig començar, perquè ho veia a casa i vaig descobrir que era un món que m’agradava i vaig seguir formant-me; a Barcelona al conservatori em va influir Ros-Marbà en l’estudi de director. I un dia em va sorgir l’oportunitat de dirigir la Banda Municipal de Tortosa i al cap de dos anys, quan en tenia vint-i-cinc, vaig entrar a la Lira Ampostina. No puc dir que fos premeditat, però vist en perspectiva afirmo que vaig encertar en escollir aquest camí.

“L’escola de música és l’arquitectura que necessita una banda”

Què creus que ha definit el teu estil tècnic com a director?

M’he de remuntar a quan el meu avi em portava cada juliol al Certamen de Bandes de València i allà vaig descobrir bandes que sonaven com orquestres simfòniques, amb un equilibri entre tots els instruments i que, sense deixar de ser bandes, tocaven instruments que aquí eren tabú com el fagot, l’oboè… Encara que era petit, això em va causar una gran impressió i en esdevenir director vaig tenir present que aquest hauria de ser el meu objectiu i el de qualsevol persona que es dediqués a les bandes: assolir aquella qualitat. En entrar a la Lira vaig ser conscient que per aconseguir-ho calia una innovació important a l’entitat i s’havia de concentrar a l’escola de música, que és l’arquitectura que necessita una banda.

Què calia canviar a l’escola?

Quan vaig començar l’habitual era que el director de la banda i de l’escola, fos el professor de tots els instruments. La meva especialitat era el clarinet, tenia coneixements de piano, però una sola persona no pot dominar-ho tot amb excel·lència. Així que el primer pas va ser demanar un canvi estructural a la junta, cosa que en aquell temps no estava ben vist, ja que semblava que el director no en sabia prou. Com a director de l’escola, volia que els professors de cada instrument en fossin especialistes, i de forma gradual vaig aconseguir construir un quadre de professors amb especialistes en metall, percussió… i jo m’encarregava dels instruments de vent de fusta (clarinets…). Es va fer un salt qualitatiu en la formació dels alumnes, que eren qui després tocaven a la banda. La formació tenia un so bonic i era molt més fàcil treballar-hi, perquè la meva feina era equalitzar els diferents sons. Estic molt orgullós d’haver incorporat aquesta innovació en l’escola. La Lira va ser de les primeres bandes amateurs a Catalunya a promoure l’especialització del professorat.

A més de l’Escola de Música, la Lira Ampostina compta amb un Centre de Grau Professional de música.

Sí, és un dels objectius més grans assolits en tot aquest temps i malgrat que ha estat difícil enguany s’ha graduat la primera promoció d’alumnes, després que el 2016 fos concedit a la Lira Ampostina el rang de centre de grau professional, de manera que és l’únic conservatori a la ciutat i a la comarca del Montsià [per damunt d’aquests estudis professionals, només hi ha el conservatori superior]. Una de les dificultats ha estat demostrar que tot i no ser una entitat municipal, la Lira és una entitat privada sense finalitat de lucre, cosa que ha costat molt de creure.

Com a director és important la bona organització, tot sempre a punt abans de començar l’assaig (…) és una mostra de respecte cap als músics”

Què consideres que és el més important en el tracte amb els músics com a director?

El més important en bandes de música d’entitats com la Lira, és estar a l’altura de tothom quant a organització, empatia i respecte, cosa que implica tenir un tracte amistós, no ser una autoritat, sinó el director. Això significa que si els assajos comencen a les 22h i acaben a les 24h, es compleixi amb els horaris, és per això que sempre he procurat que hi hagués una bona organització, que partitures, carpetes i faristols sempre estiguessin a punt en començar l’assaig. De la mateixa manera com a director has de tenir molt clars els objectius que s’han marcat tant a curt com a mitjà termini.

En una banda hi ha des de músics de deu anys fins a d’altres de 70 o 80 anys.

És una de les riqueses de les societats musicals i si tractes a les persones amb respecte, s’evita la segregació. Això ha estat una actitud transversal del grup en general: siguis gran o jove, si vols expressar-te, fes-ho, ja que compartir experiències des de punts de vista tan diferents aporta un enriquiment per a tots.

Quins compositors destacaries?

A la Lira Ampostina hem interpretat composicions originals per a banda d’autors europeus com ara Bert Appermont, Jan Van der Roost, Johan de Meij, o dels Estats Units com James Barnes o David Maslanka, entre d’altres. Així com obres d’autors valencians com Luis Serrano Alarcón, Ferrer Ferran o Óscar Navarro; i de compositors de les Terres de l’Ebre: Antoni Ernest Sebastià, Jordi Grisó o Tomàs Simón.

Sempre he pensat que tot era possible, i així he treballat les composicions, els intercanvis, col·laboracions i viatges que hem dut a terme”

La Lira Ampostina va col·laborar amb el pianista i compositor Carles Santos; pels 25ns Jocs Olímpics va enregistrar temes i va participar en la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Entre altres fites, va guanyar el primer premi i el millor solista el 2007 en el 36è Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea.

Sempre he pensat que tot era possible, i així he treballat les composicions, els intercanvis, col·laboracions i viatges que hem dut a terme. Hem tingut grans reptes com la preestrena del ballet Belmonte, que va ser molt exigent, ja que Carles Santos va ser un compositor molt revolucionari, un revulsiu musical que ens va proposar una partitura amb dissonàncies i poca rítmica. A més, era una gran obra de dansa, amb en Cesc Gelabert, de la qual vam fer la preestrena a Amposta l’any 1988 [es va estrenar al Mercat de les Flors de Barcelona amb la Banda Municipal de Barcelona], i que després vam representar l’any següent al Teatre Grec, i el 2011 al Teatre-Auditori de Tortosa. Tots aquests projectes han engrescat la banda i ens han permès créixer, com quan vam assajar per preparar-nos per al Certamen de Vila d’Altea, participant en la primera secció. Vam guanyar el primer premi i el premi a la millor solista, una xelista, i tot això sense tenir experiència prèvia en aquests certàmens. L’objectiu principal no era guanyar, sinó fer un bon paper, per això vam fer molts assajos parcials i els músics es van mentalitzar molt. La banda va avançar: va canviar el color, l’afinació… Vam passar anys fantàstics.

Heu col·laborat amb Raimon l’any 1993, participant en el concert del 30è aniversari del disc Al Vent; amb Serrat l’any 2011 en l’espectacle La Lira versiona Serrat; més recentment heu actuat amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Què us han aportat aquestes col·laboracions?

La banda sempre ha tingut al·licients per preparar nous concerts i investigar en noves corrents, com les nostres col·laboracions amb l’Esbart Sant Martí de Barcelona amb l’espectacle Contr@band@, que després de presentar-lo a l’Auditori de la Lira (2017), l’any següent vam anar al festival Ésdansa de Les Preses, i a la plaça Sant Jaume de Barcelona. També hem realitzat concerts dedicats a la música electrònica (2015) o recentment hem adaptat l’òpera L’Elisir d’Amore o musicals com ara Cabaret, Mar i Cel o el darrer, Mamma mia, uns espectacles en què ens hem de coordinar amb actors, posada en escena… L’any passat vam fer també un concert de música dedicada als videojocs: vam versionar la banda sonora de GRIS escrita pel grup Berlinist. Es tracta de ser creatius, potser així assumeixes més riscos, però has de tenir present que  has d’engrescar la gent i motivar-la per tal que la banda continuï.

Quins han estat els moments més dolorosos al capdavant de la banda i escola?

La crisi dels anys 2008 i 2009 va ser dura per a l’escola, es va reduir el nombre d’alumnes. No creiem que fos pel preu, ja que molts alumnes van deixar-ho per apuntar-se a fer esport. Per sort ja ha passat i l’escola segueix a ple funcionament. També ha estat molt dolorós acomiadar gent gran que ha faltat, així com joves que han marxat per fer altres carreres, i que s’han establert fora del poble i ja no han tornat.

Què és el més valuós que t’emportes?

Deixo la Lira Ampostina havent fet amics i havent deixat una feina ben feta, sempre lluitant pel bé de l’entitat.

Octavi Ruiz en una imatge recent (Foto: Àlvar Andrés – FCSM)

 

En un acte homenatge, Octavi Ruiz el 19 de setembre ha rebut les partitures i un vídeo, interpretat pels músics de la banda, del pasdoble en honor seu, una composició de Tomàs Simón, així com el pin d’Honor modalitat d’or de la Federació Catalana de Societats Musicals. Aquest reconeixement se suma a la medalla d’or que la Lira Ampostina li lliurava el 2016 i al premi “Lo Grifonet”, atorgat el 2012 per Òmnium Cultural (Terres de l’Ebre).

La Societat Musical la Lira Ampostina ha fet públic que el seu auditori s’anomenarà Auditori Octavi Ruiz.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Botón volver arriba